Per a llegir això s’han d’apagar les llums i posar aquest link del youtube com a música de fons (no cal que el mireu, simplement es un vídeo amb imatges fet per un friki que no veu gaire el Sol...)
http://www.youtube.com/watch?v=prZ4RWWku7Y&feature=related
Si ja esteu preparats, podeu començar...
Dimecres al matí, quedem el Mario i jo (Carles) a la universitat amb la furgoneta per a recollir la gran quantitat de material meravellós que ens deixa la universitat. Arribo amb la furgo i començo a buscar aparcament, feina sempre complicada. Al fons d’un carrer, en un xamfrà, veig un magnífic lloc que m’està esperant. M’hi dirigeixo tranquil·lament, però me n’adono que hi havia un cotxe amagat que sembla que esperava el lloc. Els indico que poden aparcar, però ells em fan la mateixa indicació. Jo aparco, i ells em bloqueixen la sortida. Terror, que volen aquesta gent?. Baixo de la furgo, i un home vell des de la finestreta del cotxe m’indica que m’hi apropi. Tanco la furgoneta i hi vaig. Al cotxe hi va l’home vell que m’ha cridat al seient de copilot, vestit amb un tratge verd i corbata groga, ple d’anells i joies varies. Al volant, hi ha un jove engominat que no em mira. El capo, comença a parlar...
- Hola ¿Como te llamas? – em diu amb accent italià.
- Carlos – dic per no haver de corregir com diu el meu nom malament. Em dona la ma i no la deixa anar.
- Mira Carlos, yo te quiero hacer un regalo - treu una targeta que m’ensenya - soy un representante de ropa italiana y estoy haciendo una exposición en el hotel Princesa Sofia – Jo no m’ho creia, maleït estafador – y me han sobrado unos trajes armani que yo te quiero ofrecer...
Jo em veia atrapat entre cotxes i italians, vaig tallar-lo ràpid amb un “es que tengo prisa que voy a la Universidad” i vaig fugir corrents. Qui cony intentaria vendre’m uns tratges d’armani a mi que anava de xandal preparat per la recollida de material? Deu ni do...
La familía Corleone es passa a la moda fashion
Superat el primer entrebanc, arribo a la uni on, a part de recollir el material legal, cometem un secret però pactat atracament al plató. Aquesta tasca es per a Jack Bauer, ja que per arribar al plató has de superar 7 portes metàl·liques blindades, que amb porex de 2 metres i bastidors té el seu mèrit fer-ho sigil·losament. Carreguem la furgo, i ens despedim fins despres de dinar, quan anirem a recollir la resta de material.
Quan arribo a casa repasso la llista i veig que no ens han donat el mesclador d’audio a la uni. Pels que no ho conegueu, els tècnics de la Uni són gent sortida de proyecto hombe o expresidiaris reinsertats a la societat. No hi tinc res en contra de la reinserció, però aquests imbecils sempre ho fan tot malament i a sobre són borders(line)... Exepte si ets noia que et donen de tot...
En fin, al migdia, acabo de gestionar les ultimes coses que ens queden per llogar, el porta filtres de càmera amb el seu corresponent filtre, una puta chorrada que costa un ull de la cara. Contactem amb OVIDE, que ens diu que el passem a buscar a la tarda. Tot correcte.
A les 16h passo a buscar al Mario per casa seva. Per posar més emoció a la història, cal dir que amb la resta de l’equip que pujarà aquella nit a la localització hem quedat a les 20 a casa meva, pel que la recollida de material no es podia allargar més enllà.
Primer quedem amb l’Audrey perquè ens passi la Màquina de fum, i després ens dirigim cap al primer punt de recollida, a l’Hospitalet, una empresa que es diu ANOTHERLIGHT. Com totes les coses de material, sempre estan perdudes en un putu polígon industrial, lloc on es impossible orientar-se. Arribem al lloc, diem qui som, i comença a treure material. Vam canviar de director de foto unes quantes vegades abans del rodatge, i la llista de material que vam enviar era una burrada, i ens en vam adonar llavors. El Mario i jo no tenim ni puta idea de foto, i l’home de l’empresa ens anava preguntant perquè volíem cada cosa... érem com Beavis & Butthead en una classe de física quàntica. Coses com ¿Para que quereis la barracuda? o ¿Los ceferinos los quereis desmontables o reactivos? ... ens van deixar K.O. Però bé, trampegem amb l’home, reduïm el material i regategem el preu, pel que ens vam estalviar els quartos... la gent d’ANOTHERLIGHT és molt maca, apunteu-vos-ho.
Superat el primer entrebanc, arribo a la uni on, a part de recollir el material legal, cometem un secret però pactat atracament al plató. Aquesta tasca es per a Jack Bauer, ja que per arribar al plató has de superar 7 portes metàl·liques blindades, que amb porex de 2 metres i bastidors té el seu mèrit fer-ho sigil·losament. Carreguem la furgo, i ens despedim fins despres de dinar, quan anirem a recollir la resta de material.
Quan arribo a casa repasso la llista i veig que no ens han donat el mesclador d’audio a la uni. Pels que no ho conegueu, els tècnics de la Uni són gent sortida de proyecto hombe o expresidiaris reinsertats a la societat. No hi tinc res en contra de la reinserció, però aquests imbecils sempre ho fan tot malament i a sobre són borders(line)... Exepte si ets noia que et donen de tot...
En fin, al migdia, acabo de gestionar les ultimes coses que ens queden per llogar, el porta filtres de càmera amb el seu corresponent filtre, una puta chorrada que costa un ull de la cara. Contactem amb OVIDE, que ens diu que el passem a buscar a la tarda. Tot correcte.
A les 16h passo a buscar al Mario per casa seva. Per posar més emoció a la història, cal dir que amb la resta de l’equip que pujarà aquella nit a la localització hem quedat a les 20 a casa meva, pel que la recollida de material no es podia allargar més enllà.
Primer quedem amb l’Audrey perquè ens passi la Màquina de fum, i després ens dirigim cap al primer punt de recollida, a l’Hospitalet, una empresa que es diu ANOTHERLIGHT. Com totes les coses de material, sempre estan perdudes en un putu polígon industrial, lloc on es impossible orientar-se. Arribem al lloc, diem qui som, i comença a treure material. Vam canviar de director de foto unes quantes vegades abans del rodatge, i la llista de material que vam enviar era una burrada, i ens en vam adonar llavors. El Mario i jo no tenim ni puta idea de foto, i l’home de l’empresa ens anava preguntant perquè volíem cada cosa... érem com Beavis & Butthead en una classe de física quàntica. Coses com ¿Para que quereis la barracuda? o ¿Los ceferinos los quereis desmontables o reactivos? ... ens van deixar K.O. Però bé, trampegem amb l’home, reduïm el material i regategem el preu, pel que ens vam estalviar els quartos... la gent d’ANOTHERLIGHT és molt maca, apunteu-vos-ho.
El Mario i jo a Anotherlight
Mentres estem a Hospitalet es comencen a tombar les coses. Em truquen d’OVIDE i em diuen que del preu que m’havien dit encara era més car, i que necessitàvem el segell de la uni per poder llogar-ho, si no volíem deixar una fiança mortal (Anotherlight= guai, Ovide= fillsdeputa). Eren les 17.30 de la tarda, a la uni no hi ha ningú treballant, i hem de continuar el viatge de recollida. Anem tirant cap a Ovide, següent punt de la ruta però buscant una alternativa. Moment de màxima desesperació quan decidim trucar al Fillol per a vere si ens pot solucionar lo del segell de la uni (sí, innocents, però estàvem desesperats)... aconseguim el telèfon de Fillol desprès d’unes quantes gestions, però no contesta quan el truquem. Merda!... decidim trucar a la Sibila perque ens expliqui on van llogar els filtres pel seu TFC. Ens indica un lloc a Badalona (l’altre punta de Barcelona). Truquem, ens diu que tanca en mitja hora, però que podem passar. Reflexionem que fer, ens queden dos llocs més on recollir coses, i si anem a Badalona ens n’hem de saltar un... ens entra el riure, moments de deliri total. Decidim tirar cap a Badalona i desprès ja vorem que farem.
Arribem al lloc, un altre puto polígon ple de empreses xines. Trobem el lloc en qüetió, ALCICAM. Pugem amb la càmera i el trípode. Un home, comença a desmontar a la camera, trient claus i fent mil coses que el Mario i jo ens ho mirem flipant. L’home ens va donant indicacions: “cuidado con estos tornillos”, “no tireis de esto”, etc,... nosaltres diem que si a tot, encara que no entenem res. Acaba de muntar el transformer en que es va convertir la càmera, paguem i marxem. Ens truca Fillol, que al dir-li que ja està tot solucionat penja a l’instant i torna a dormir.
Serien les 19 quan ens dirigíem al poblenou per recollir les kinos fluorescents, un micro de canó i un generador petit. Vam decidir no anar a buscar les pantalles reflectants que eren a un altre lloc i tocava triar o una cosa o l’altre. Truquem des de la furgo a Hangar pq ens indiquin com arribar: ens donen quatre indicacions senzilles. Les seguim, però arribem a un lloc on només hi ha una puta fàbrica abandonada amb una porta verda en un descampat. Fem un altre volta, tornem a trucar i ens diuen el mateix, indicant que hi ha una porta verda. Descobrim que hem d’entrar a la fàbrica abandonada, era allà (rollo casa okupa). El panorama és dantesc: tot en ruïnes, una muntanya d’ordinadors trencats amb un home buscant algo pel mig amb un martell, un segurata amb cara de bulldog, tot molt estrany. HANGAR es com una espècie de taller-centre d’art on fan moltes coses. Arribem a una porta i entrem a recollir el material. Les kinos bé, el generador correcte, però un problema, el micro no és de canó, sinó un putu micro de karaoke. Els diem que no era allò, en resum: no ens haviem entés. Total, que vam haver de trucar a la Sonia pq al dia següent ens puges un micro de canó...
Arribem al lloc, un altre puto polígon ple de empreses xines. Trobem el lloc en qüetió, ALCICAM. Pugem amb la càmera i el trípode. Un home, comença a desmontar a la camera, trient claus i fent mil coses que el Mario i jo ens ho mirem flipant. L’home ens va donant indicacions: “cuidado con estos tornillos”, “no tireis de esto”, etc,... nosaltres diem que si a tot, encara que no entenem res. Acaba de muntar el transformer en que es va convertir la càmera, paguem i marxem. Ens truca Fillol, que al dir-li que ja està tot solucionat penja a l’instant i torna a dormir.
Serien les 19 quan ens dirigíem al poblenou per recollir les kinos fluorescents, un micro de canó i un generador petit. Vam decidir no anar a buscar les pantalles reflectants que eren a un altre lloc i tocava triar o una cosa o l’altre. Truquem des de la furgo a Hangar pq ens indiquin com arribar: ens donen quatre indicacions senzilles. Les seguim, però arribem a un lloc on només hi ha una puta fàbrica abandonada amb una porta verda en un descampat. Fem un altre volta, tornem a trucar i ens diuen el mateix, indicant que hi ha una porta verda. Descobrim que hem d’entrar a la fàbrica abandonada, era allà (rollo casa okupa). El panorama és dantesc: tot en ruïnes, una muntanya d’ordinadors trencats amb un home buscant algo pel mig amb un martell, un segurata amb cara de bulldog, tot molt estrany. HANGAR es com una espècie de taller-centre d’art on fan moltes coses. Arribem a una porta i entrem a recollir el material. Les kinos bé, el generador correcte, però un problema, el micro no és de canó, sinó un putu micro de karaoke. Els diem que no era allò, en resum: no ens haviem entés. Total, que vam haver de trucar a la Sonia pq al dia següent ens puges un micro de canó...
Home amb micro de Karoke interpretant un hit de Raphael
Un últim pas va ser la recollida del maletí de maquillatge de la Keit. Arribem a casa meva sobre les 20.30 on ens esperen l’Ari i part de l’equip (Alba, Miguel, David i Mireia), i sortim cap a la localització a les 21...
...després de tot això només ens queden unes 6 hores de viatge...
...després de tot això només ens queden unes 6 hores de viatge...
2 comentarios:
por esa razón nathália se encargó de la recogida del material de foto
yo del de arte, que hacer de mula de carga es más fácil que elegir el tipo de barracuda...
Estelar el relat XD!
Lo graciós de tot plegat és que tot va ser exactament així. I ara riem molt, però la tensió d'aquell dia és difícil transmetre-la en paraules, jeje! Va ser ben bé com un capítol de 24.
Publicar un comentario